Parce que tout ce qui est Racines est bon, à lafautearousseau tous ceux qui font vivre au quotidien ce qui fait notre âme, notre esprit, notre substance, si l’on peut dire, sont chez eux; et ils peuvent trouver le moyen de s’y exprimer, de faire savoir aux autres ce qu’ils font, ce qu’ils vivent, ce qu’ils pensent…
Lors de la Réunion de rentrée de la Fédération Royaliste Provençale, un ami de l’exterieur, un Valencien de Masanasa, localité toute proche de Valencia, a écouté, et aimé, le poème de Mistral qui fut récité devant l’église-cathédrale de Saint Trophime : La Coumunioun di Sant (La Communion des Saints). Et il l’a, illico, « traduit » en catalan, version « valencien »; ce qui est bien dans l’esprit de l’amitié de coeur qui a toujours régné entre Provençaux et Catalans.
Voici cette traduction spontanée :
Un poema cristia : La Comunio dels sants, de Frederic Mistral, traduit al catala de Valencia (Valencia), per Amadeu Ciscar i Penella. Marsella, 25 de septembre 2011
Eglise Saint Trophime d’Arles
Nous la faisons précéder du poème en provençal, et de sa proposition de traduction en français :
I : Abaixaba, tancant els ulls, l’escala de Sant Trofime / Estaba fent-se de nit, dels vespres apagaven els ciris / I els sants de pedra de la porta, quan passaba la beneiren / I de l’esglessia a casa seua, amb els ulls l’acompangaven.
II : Per que era bona en veritat, i jove, i guapa també es cert / I en l’esglessia ningu mai l’havia vist parlar o riures / Pero quan l’orgue resonaba, mentre qu’es cantaven els Salms / Creia estar al parais, i que els angels se l’endivien.
III : Els sants de pedra, miranla sortir tots els dies la darrera / En el portal que resplandia, i anant-seu per el carrer / Els sants de pedra, amb amistad, perque els havia caigut en gracia / I les nits que feia bo, ells parlaven d’ella…
IV : « La voldria vore ferse – deia Sant Joan – mongeta blanca / Ja que el mon es tormentos, i els convents son bons refugis ». / San Trofime li responia : « Sî, segur, pero a mi em fa falta en la meua esglessia / Ja que cal fer llum on es oscur, i douar-li al mon el seu eixemple ».
V : « Germans – digué San Onorat – aquesta nit, quan isca la lluva / Sobre els llacs i els prats, s’en aniren de les nostres pedres / Perqué es Tots Sants / En nostre honor la santa taula es ficara / I, a mitjanit, Nostre Senyor alls Alyscamps dira la misa ».
VI : « Si em creguen – diguè Sant LLuc – s’emportarem la jove verge / Li posarem un mantell blau, amb una bata blanca ». / I aço dit, els quatre Sants, tal com la brisa s’en anaren / I passant per la jove li prengueren l’anima i se l’emportaren.
VII : A l’endeman de bon mati, quan la jove ja es alçada / Parla a tots d’un festi qu’ella diu haver sommiat. / Diu que els angels volaben, que als Alyscamps l’Altar estava preparat / Que Sant Trofime era el rector, i que el Crist deia la missa.